@lemany...al gimnàs

Fa uns 3 anys ho vaig provar amb l’alemany...potser va ser una mala elecció. Tot va començar quan un estiu vaig decidir que volia aprendre alemany, però com que treballava en un lloc que no era fix vaig decidir fer un curs gratuït a través de la web d’aquest que et proposa unitats didàctiques i exercicis.

Tot va començar molt bé...vaig aprendre uns quants números eins, zwei, drei, vier... Després alguns noms amb els seus articles corresponents die Katze, der Hund, das Pferd...Fins aquí tot molt bé. Al principi era molt feliç perquè creia que ja sabia dir alguna cosa, fins que em vaig trobar amb una amiga que fa anys que estudia alemany. Tota contenta li vaig dir: “mira, ja sé alemany” i li vaig dir el que sabia. Es va posar a riure i em va dir que no havia entès res. És clar, jo havia pronunciat /die katze/ /das fert/ /eins/ i /vier/, que és tal i com es llegeix l’escrit, però queda un tros ben lluny de com es pronuncia. Llavors em va ensenyar com es pronunciava en realitat i vaig decidir retirar-me: si mai vull aprendre alemany aniré a una acadèmia.

De tota manera, deixant de banda aquesta experiència, crec que l’aprenentatge en línia és interessant pel fet que, si ets aplicat, responsable i constant, et permet aprendre quan et va bé. Crec que estudiar en línia és com anar al gimnàs o fer esport pel teu compte.

Si t’apuntes a un gimnàs hi vas perquè saps que estàs pagant uns diners i que hi has d’anar per aprofitar-ho. Ara bé, si realment tens ganes de fer esport no et fa falta pagar un gimnàs per fer-ho, et surt directament de tu anar a córrer. Doncs el curs en línia és el mateix: si tens voluntat per fer-ho ho pots fer en línia. Ara bé, si no ets constant val més la pena inscriure’s en algun lloc i saber que hi aniràs perquè ho has d’aprofitar.

Jo sóc de les que m’apunto al gimnàs, però si m’agrada un esport en concret el practico voluntàriament.

nosaltres aprovem, ells ens suspenen.

Recordo la primera vegada que vaig fer un examen oral de francès. Era la primera vegada que m’avaluaven un idioma amb la meva expressió oral, i he de reconèixer que va ser una mica desastre. Estava molt nerviosa perquè era un curs d’iniciació al francès i només sabia dir les coses que havíem fet a classe. Recordo que en una part de l’examen, mentre havíem de simular una conversa, li volia preguntar al professor si anava al mar durant les vacances, però amb els nervis li vaig preguntar “vas tu à la merde?”. El professor em va mirar amb una cara estranya i llavors jo em vaig adonar del que acabava de dir...el problema és que no sabia explicar-li amb francès que m’havia equivocat i em vaig anar posant cada vegada més nerviosa, notava que estava vermella i ja no sabia pas com solucionar l’assumpte. Em pensava que l’examen havia estat un desastre..però el professor, potser per pena, em va aprovar. Des de llavors tinc una mica de pànic als exàmens orals.

De totes maneres, al llarg de la meva experiència com a alumna i aprenent, he rebut molts tipus d’avaluacions: exàmens tipus test, exàmens on s’ha de desenvolupar una pregunta, a través d’un treball en grup, amb un treball individual, amb els exercicis que he anat fent durant el curs a classe i per deures, etc. També he fet proves d’adscripció com la selectivitat o el PET, el Frist Certificate i el CAE.

Són maneres diferents d’avaluar els coneixements, totes vàlides, però potser no acaben de ser totes adequades.

Crec que és important que en una avaluació es tingui en compte que l’alumne sàpiga el que s’exigeix, però també és important que es tingui en compte el seu progrés i que s’avaluïn tots els aspectes. Per exemple, no crec que amb un examen de gramàtica es pugui valorar els coneixements que una persona té d’una llengua. En l’ensenyament de llengües crec que s’hauria de valorar la capacitat per comunicar-se i, per això, és necessari avaluar l’ús de la llengua en funció de la capacitat de l’alumne per comunicar-se i per entendre a les altres persones, oralment i per escrit.

En el meu cas crec que mai m'han avaulat de manera injusta. De totes maneres, reflexionant sobre el tema d'aprovar o suspendre una assignatura he trobat una cosa curiosa: fixeu-vos que quan aprovem una assigantura diem he aprovat, però en canvi quan suspenem solem dir m'han suspès. A través de la llengua, potser inconscientment, atorguem el mèrit o la culpa de diferent manera segons si ho hem fet bé o malament: el mèrit d'aprovar és nostre, però si suspenem és culpa del professor...