"How many years have you got?"

Després de veure totes les metodologies, amb la que em sento més identificada és amb el mètode directe. A l’acadèmia on anava a fer classes d’anglès la professora només utilitzava l’anglès per parlar amb nosaltres, i nosaltres només podíem fer servir l’anglès per dirigir-nos a ella. Posava molt d’èmfasi en el vocabulari corrent de la conversa i ens feia fer bastants exercicis de repetició per millorar o aprendre la pronuncia. També fèiem moltes activitats amb l’ús d’objectes reals i mímica. Tot i que també fèiem exercicis de gramàtica, mai ens comparava l’anglès amb el català, i no recordo haver de traduir una frase de l’anglès al català.

Amb les classes de francès que vaig fer durant un estiu l’enfocament era el mateix. I de fet, crec que és la metodologia més eficaç. Doncs bé, quan aprenem una llengua estrangera ho fem per poder comunicar-nos. El mètode directe crec que està enfocat a això i fomenta l’ús real de la llengua, que és el que volem aprendre.

La metodologia que em sembla més inútil és la gramàtica-traducció. Reconec que a vegades està bé comparar les dues llengües, però no per aprendre a comunicar-se en una L2. els exercicis d’aquest tipus de metodologia són avorrits, i crec que si mai m’ensenyessin una llengua estrangera amb aquesta metodologia abandonaria les classes, n’estic segura.

Jo considero que per aprendre una llengua estrangera és fonamental motivar a l’alumne. Cal fer exercicis variats i divertits, que fomentin la interacció amb el grup i que t’ajudin a poder comunicar-te. A més, crec que és bo rebutjar l’ús de la llengua materna, perquè per parlar bé una llengua s’ha de pensar en aquella llengua. Si estem en una classe d’anglès, però sentim a parlar el català, quan vulguem dir una frase en anglès és molt probable que l’estructurem com la faríem en català. Puc explicar-vos un cas. Jo havia fet unes classes d’anglès per a principiants a adults. Recordo que a classe parlàvem molts cops en català. Al final del trimestre, havien de fer algunes preguntes. Al primer alumne li va tocar demanar a un altre quants anys tenia. Ell sabia de sobres que en anglès es diu “how old are you?”, però com que fins feia poc havien estat parlant en català de com els hi havia anat el cap de setmana, automàticament va dir “How many years have you got?”. L’alumne va estructurar la frase tal i com ho fa en català, tot i que sabia perfectament com dir la frase en anglès.

Potser el meu exemple és un cas aïllat, no ho sé, però reconec que a mi també em passa a vegades. Quan he de parlar en anglès, al principi faig una traducció del que dic en català, ara bé, a mesura que vaig parlant llavors acabo pensant en anglès i les frases ja no són simples traduccions del català. És per això que crec que la metodologia de gramàtica traducció és la més inútil, perquè no fomenta la comunicació real.

teories Lingüístiques i Psicològiques

Ensenyar i aprendre una llengua es pot fer de moltes maneres. Podem aprendre memoritzant, analitzant, reflexionant, interactuant...

No recordo com vaig aprendre a parlar el català i el castellà, però sí que recordo que a secundària fèiem molts anàlisis de frases i exercicis de comprensió de textos (sense deixar de banda els exercicis de gramàtica, moltes vegades relacionats amb els textos que tractàvem). Crec que en aquest cas vaig rebre un ensenyament bastant cognitivista. Llegíem un text i li buscàvem un títol adequat, buscàvem semblances i diferències a les paraules subratllades del text, analitzàvem el text i després les frases que formaven part del text. Les redaccions, la majoria de vegades, les fèiem a partir d’un títol que ens deia la professora. D’altres vegades, ens donava una frase inicial o final i a partir d’allà havíem de redactar tota una història. Reconec, però, que també vaig rebre una part molt important de conductivisme (la mateixa part que compartim tots, suposo). Segur que tots us heu hagut de memoritzar les preposicions en castellà (a, ante, bajo, cabe, con, contra, de, desde, en, entre, hacia, hasta, para, por, según, sin, sobre, tras, durante, mediante), les paraules que s’escriuen amb b i amb v, amb p i amb b, les terminacions per saber quan hem d’accentuar una paraula aguda en català (a, e, i, o, u, as, es, is, os, us, en, in) i que en castellà hi afegim les terminacions an, on i un. Aquestes tasques de memorització, entre moltes d’altres, no eren les meves preferides, però no em negareu que funciona. Almenys, en el meu cas –i crec que no sóc cap excepció— encara recordo tot això com si fos ahir que ho vaig aprendre.

A la universitat he descobert un altre mètode d’aprenentatge: la interacció amb el professor i amb els altres alumnes. Amb això no vull dir que durant la secundària i el batxillerat no interactués amb ningú a classe. Parlar a classe ho he fet sempre, amb el professor i sobretot amb els altres companys, però no parlava precisament de teories psicològiques amb el company de taula ni tampoc discutia amb el professor sobre la unitat didàctica que estàvem treballant. A la universitat, la interacció a classe afavoreix l’aprenentatge i crec que sempre és bo poder expressar la teva opinió i discutir sobre un tema amb llibertat, poder reflexionar conjuntament sobre un tema i extreure’n conclusions.

La veritat és que mai m’havia plantejat quina teoria lingüística i psicològica han utilitzat/utilitzen els meus professors, però ara veig que alguna cosa seguien/segueixen i que cada mètode aporta aprenentatges diferents.