nosaltres aprovem, ells ens suspenen.

Recordo la primera vegada que vaig fer un examen oral de francès. Era la primera vegada que m’avaluaven un idioma amb la meva expressió oral, i he de reconèixer que va ser una mica desastre. Estava molt nerviosa perquè era un curs d’iniciació al francès i només sabia dir les coses que havíem fet a classe. Recordo que en una part de l’examen, mentre havíem de simular una conversa, li volia preguntar al professor si anava al mar durant les vacances, però amb els nervis li vaig preguntar “vas tu à la merde?”. El professor em va mirar amb una cara estranya i llavors jo em vaig adonar del que acabava de dir...el problema és que no sabia explicar-li amb francès que m’havia equivocat i em vaig anar posant cada vegada més nerviosa, notava que estava vermella i ja no sabia pas com solucionar l’assumpte. Em pensava que l’examen havia estat un desastre..però el professor, potser per pena, em va aprovar. Des de llavors tinc una mica de pànic als exàmens orals.

De totes maneres, al llarg de la meva experiència com a alumna i aprenent, he rebut molts tipus d’avaluacions: exàmens tipus test, exàmens on s’ha de desenvolupar una pregunta, a través d’un treball en grup, amb un treball individual, amb els exercicis que he anat fent durant el curs a classe i per deures, etc. També he fet proves d’adscripció com la selectivitat o el PET, el Frist Certificate i el CAE.

Són maneres diferents d’avaluar els coneixements, totes vàlides, però potser no acaben de ser totes adequades.

Crec que és important que en una avaluació es tingui en compte que l’alumne sàpiga el que s’exigeix, però també és important que es tingui en compte el seu progrés i que s’avaluïn tots els aspectes. Per exemple, no crec que amb un examen de gramàtica es pugui valorar els coneixements que una persona té d’una llengua. En l’ensenyament de llengües crec que s’hauria de valorar la capacitat per comunicar-se i, per això, és necessari avaluar l’ús de la llengua en funció de la capacitat de l’alumne per comunicar-se i per entendre a les altres persones, oralment i per escrit.

En el meu cas crec que mai m'han avaulat de manera injusta. De totes maneres, reflexionant sobre el tema d'aprovar o suspendre una assignatura he trobat una cosa curiosa: fixeu-vos que quan aprovem una assigantura diem he aprovat, però en canvi quan suspenem solem dir m'han suspès. A través de la llengua, potser inconscientment, atorguem el mèrit o la culpa de diferent manera segons si ho hem fet bé o malament: el mèrit d'aprovar és nostre, però si suspenem és culpa del professor...