Ensenyar a aprendre i aprendre a ensenyar

@lemany...al gimnàs

2008-06-09T19:24:00.003+02:00

Fa uns 3 anys ho vaig provar amb l’alemany...potser va ser una mala elecció. Tot va començar quan un estiu vaig decidir que volia aprendre alemany, però com que treballava en un lloc que no era fix vaig decidir fer un curs gratuït a través de la web d’aquest que et proposa unitats didàctiques i exercicis.

Tot va començar molt bé...vaig aprendre uns quants números eins, zwei, drei, vier... Després alguns noms amb els seus articles corresponents die Katze, der Hund, das Pferd...Fins aquí tot molt bé. Al principi era molt feliç perquè creia que ja sabia dir alguna cosa, fins que em vaig trobar amb una amiga que fa anys que estudia alemany. Tota contenta li vaig dir: “mira, ja sé alemany” i li vaig dir el que sabia. Es va posar a riure i em va dir que no havia entès res. És clar, jo havia pronunciat /die katze/ /das fert/ /eins/ i /vier/, que és tal i com es llegeix l’escrit, però queda un tros ben lluny de com es pronuncia. Llavors em va ensenyar com es pronunciava en realitat i vaig decidir retirar-me: si mai vull aprendre alemany aniré a una acadèmia.

De tota manera, deixant de banda aquesta experiència, crec que l’aprenentatge en línia és interessant pel fet que, si ets aplicat, responsable i constant, et permet aprendre quan et va bé. Crec que estudiar en línia és com anar al gimnàs o fer esport pel teu compte.

Si t’apuntes a un gimnàs hi vas perquè saps que estàs pagant uns diners i que hi has d’anar per aprofitar-ho. Ara bé, si realment tens ganes de fer esport no et fa falta pagar un gimnàs per fer-ho, et surt directament de tu anar a córrer. Doncs el curs en línia és el mateix: si tens voluntat per fer-ho ho pots fer en línia. Ara bé, si no ets constant val més la pena inscriure’s en algun lloc i saber que hi aniràs perquè ho has d’aprofitar.

Jo sóc de les que m’apunto al gimnàs, però si m’agrada un esport en concret el practico voluntàriament.

nosaltres aprovem, ells ens suspenen.

2008-06-07T20:13:00.004+02:00

Recordo la primera vegada que vaig fer un examen oral de francès. Era la primera vegada que m’avaluaven un idioma amb la meva expressió oral, i he de reconèixer que va ser una mica desastre. Estava molt nerviosa perquè era un curs d’iniciació al francès i només sabia dir les coses que havíem fet a classe. Recordo que en una part de l’examen, mentre havíem de simular una conversa, li volia preguntar al professor si anava al mar durant les vacances, però amb els nervis li vaig preguntar “vas tu à la merde?”. El professor em va mirar amb una cara estranya i llavors jo em vaig adonar del que acabava de dir...el problema és que no sabia explicar-li amb francès que m’havia equivocat i em vaig anar posant cada vegada més nerviosa, notava que estava vermella i ja no sabia pas com solucionar l’assumpte. Em pensava que l’examen havia estat un desastre..però el professor, potser per pena, em va aprovar. Des de llavors tinc una mica de pànic als exàmens orals.

De totes maneres, al llarg de la meva experiència com a alumna i aprenent, he rebut molts tipus d’avaluacions: exàmens tipus test, exàmens on s’ha de desenvolupar una pregunta, a través d’un treball en grup, amb un treball individual, amb els exercicis que he anat fent durant el curs a classe i per deures, etc. També he fet proves d’adscripció com la selectivitat o el PET, el Frist Certificate i el CAE.

Són maneres diferents d’avaluar els coneixements, totes vàlides, però potser no acaben de ser totes adequades.

Crec que és important que en una avaluació es tingui en compte que l’alumne sàpiga el que s’exigeix, però també és important que es tingui en compte el seu progrés i que s’avaluïn tots els aspectes. Per exemple, no crec que amb un examen de gramàtica es pugui valorar els coneixements que una persona té d’una llengua. En l’ensenyament de llengües crec que s’hauria de valorar la capacitat per comunicar-se i, per això, és necessari avaluar l’ús de la llengua en funció de la capacitat de l’alumne per comunicar-se i per entendre a les altres persones, oralment i per escrit.

En el meu cas crec que mai m'han avaulat de manera injusta. De totes maneres, reflexionant sobre el tema d'aprovar o suspendre una assignatura he trobat una cosa curiosa: fixeu-vos que quan aprovem una assigantura diem he aprovat, però en canvi quan suspenem solem dir m'han suspès. A través de la llengua, potser inconscientment, atorguem el mèrit o la culpa de diferent manera segons si ho hem fet bé o malament: el mèrit d'aprovar és nostre, però si suspenem és culpa del professor...

"How many years have you got?"

2008-05-12T17:38:00.000+02:00

Després de veure totes les metodologies, amb la que em sento més identificada és amb el mètode directe. A l’acadèmia on anava a fer classes d’anglès la professora només utilitzava l’anglès per parlar amb nosaltres, i nosaltres només podíem fer servir l’anglès per dirigir-nos a ella. Posava molt d’èmfasi en el vocabulari corrent de la conversa i ens feia fer bastants exercicis de repetició per millorar o aprendre la pronuncia. També fèiem moltes activitats amb l’ús d’objectes reals i mímica. Tot i que també fèiem exercicis de gramàtica, mai ens comparava l’anglès amb el català, i no recordo haver de traduir una frase de l’anglès al català.

Amb les classes de francès que vaig fer durant un estiu l’enfocament era el mateix. I de fet, crec que és la metodologia més eficaç. Doncs bé, quan aprenem una llengua estrangera ho fem per poder comunicar-nos. El mètode directe crec que està enfocat a això i fomenta l’ús real de la llengua, que és el que volem aprendre.

La metodologia que em sembla més inútil és la gramàtica-traducció. Reconec que a vegades està bé comparar les dues llengües, però no per aprendre a comunicar-se en una L2. els exercicis d’aquest tipus de metodologia són avorrits, i crec que si mai m’ensenyessin una llengua estrangera amb aquesta metodologia abandonaria les classes, n’estic segura.

Jo considero que per aprendre una llengua estrangera és fonamental motivar a l’alumne. Cal fer exercicis variats i divertits, que fomentin la interacció amb el grup i que t’ajudin a poder comunicar-te. A més, crec que és bo rebutjar l’ús de la llengua materna, perquè per parlar bé una llengua s’ha de pensar en aquella llengua. Si estem en una classe d’anglès, però sentim a parlar el català, quan vulguem dir una frase en anglès és molt probable que l’estructurem com la faríem en català. Puc explicar-vos un cas. Jo havia fet unes classes d’anglès per a principiants a adults. Recordo que a classe parlàvem molts cops en català. Al final del trimestre, havien de fer algunes preguntes. Al primer alumne li va tocar demanar a un altre quants anys tenia. Ell sabia de sobres que en anglès es diu “how old are you?”, però com que fins feia poc havien estat parlant en català de com els hi havia anat el cap de setmana, automàticament va dir “How many years have you got?”. L’alumne va estructurar la frase tal i com ho fa en català, tot i que sabia perfectament com dir la frase en anglès.

Potser el meu exemple és un cas aïllat, no ho sé, però reconec que a mi també em passa a vegades. Quan he de parlar en anglès, al principi faig una traducció del que dic en català, ara bé, a mesura que vaig parlant llavors acabo pensant en anglès i les frases ja no són simples traduccions del català. És per això que crec que la metodologia de gramàtica traducció és la més inútil, perquè no fomenta la comunicació real.

teories Lingüístiques i Psicològiques

2008-05-08T13:26:00.002+02:00

Ensenyar i aprendre una llengua es pot fer de moltes maneres. Podem aprendre memoritzant, analitzant, reflexionant, interactuant...

No recordo com vaig aprendre a parlar el català i el castellà, però sí que recordo que a secundària fèiem molts anàlisis de frases i exercicis de comprensió de textos (sense deixar de banda els exercicis de gramàtica, moltes vegades relacionats amb els textos que tractàvem). Crec que en aquest cas vaig rebre un ensenyament bastant cognitivista. Llegíem un text i li buscàvem un títol adequat, buscàvem semblances i diferències a les paraules subratllades del text, analitzàvem el text i després les frases que formaven part del text. Les redaccions, la majoria de vegades, les fèiem a partir d’un títol que ens deia la professora. D’altres vegades, ens donava una frase inicial o final i a partir d’allà havíem de redactar tota una història. Reconec, però, que també vaig rebre una part molt important de conductivisme (la mateixa part que compartim tots, suposo). Segur que tots us heu hagut de memoritzar les preposicions en castellà (a, ante, bajo, cabe, con, contra, de, desde, en, entre, hacia, hasta, para, por, según, sin, sobre, tras, durante, mediante), les paraules que s’escriuen amb b i amb v, amb p i amb b, les terminacions per saber quan hem d’accentuar una paraula aguda en català (a, e, i, o, u, as, es, is, os, us, en, in) i que en castellà hi afegim les terminacions an, on i un. Aquestes tasques de memorització, entre moltes d’altres, no eren les meves preferides, però no em negareu que funciona. Almenys, en el meu cas –i crec que no sóc cap excepció— encara recordo tot això com si fos ahir que ho vaig aprendre.

A la universitat he descobert un altre mètode d’aprenentatge: la interacció amb el professor i amb els altres alumnes. Amb això no vull dir que durant la secundària i el batxillerat no interactués amb ningú a classe. Parlar a classe ho he fet sempre, amb el professor i sobretot amb els altres companys, però no parlava precisament de teories psicològiques amb el company de taula ni tampoc discutia amb el professor sobre la unitat didàctica que estàvem treballant. A la universitat, la interacció a classe afavoreix l’aprenentatge i crec que sempre és bo poder expressar la teva opinió i discutir sobre un tema amb llibertat, poder reflexionar conjuntament sobre un tema i extreure’n conclusions.

La veritat és que mai m’havia plantejat quina teoria lingüística i psicològica han utilitzat/utilitzen els meus professors, però ara veig que alguna cosa seguien/segueixen i que cada mètode aporta aprenentatges diferents.

EX: EXpectatives i EXperiència

2008-04-20T06:45:00.000+02:00

Formo part del grup del que hem anomenat “apassionats” o altrament dit “afectats per una passió”, en aquest cas la d’ensenyar llengües. Bé, potser l’adjectiu no acaba de ser del tot adequat, però sí que és cert que m’interessa l’ensenyament de llengües. Sé que la carrera de Traducció i Interpretació no està enfocada per a persones que es vulguin dedicar a ensenyar anglès, francès, alemany, català o castellà, però no podem negar que és una sortida professional que sempre ens pot treure d’un “apuru” mentre busquem/trobem una feina (ben pagada) de traducció o correcció.

De totes maneres, sóc conscient que amb aquesta assignatura no aprendré a ensenyar una llengua. Ara bé, m’agradaria que a través de la interacció amb el professor i amb la resta d’alumnes puguem explicar i comentar les experiències que hem tingut com a mestres de llengua (si és que ho hem estat i/o encara ho som), les dificultats amb què ens hem trobat i les activitats que hem hagut de plantejar per ajudar als alumnes a aprendre d’una manera divertida i eficient a la vegada.

Recordo que quan estudiava anglès a l’escola el que aprenia més fàcilment era el vocabulari que utilitzàvem en els jocs. Fèiem equips,cada un amb el nom d’un color, i havíem de fer unes proves; va ser així com vaig aprendre els noms dels colors. Fèiem bingos; així vaig aprendre els números. Jocs de memòria pel vocabulari del menjar. I un llarg etcètera. Reconec que tot l’anglès que he après no ha estat fent jocs, però em van servir per aprendre moltes coses sense adonar-me’n. També vaig anar a una acadèmia d’anglès des de ben petita, amb professors nadius, i amb molta interacció professor-alumne. Les classes eren amb grups reduïts i això permetia avançar ràpidament.

La meva llengua materna és el català. A casa, a l’escola, amb els amics, a les botigues, amb la gent del carrer i per telèfon: sempre amb català. La iaia de part de pare era andalusa, i li havia de parlar en castellà. En les nostres converses no hi faltaven frases com “me fa malo el queixalo”, “he penxado la txaqueta en el penxador”, “passame el oli para amanir”, “lo he guardado en el calaixo”. La iaia reia, però m’entenia. De totes maneres, a l’escola, a les poques classes que fèiem de castellà, vaig aprendre que una muela és una dent situada a la part lateral de la boca i que a vegades duele, que se cuelga la chaqueta en una percha, que el aceite serveix per aliñar i que les coses es guarden al cajón. Bé, ara a vegades també em surt alguna catalanada quan parlo en castellà, però per descomptat no tenen aquest nivell. L’escola, la televisió, i Barcelona m’han ensenyat el castellà, i el fet de viure en una comunitat bilingüe m’ha permès desenvolupar el castellà com la meva segona llengua. Ara la domino, però crec que domino mil vegades millor el català, segurament perquè penso en aquesta llengua.

I ara que dic això de “pensar en una llengua”, recordo que una professora d’anglès que vaig tenir a l’acadèmia ens deia sempre que abans d’anar a dormir penséssim 5 minuts en anglès. I realment funciona, crec que és un bon mètode per interioritzar les estructures i el vocabulari que sabem.

Pensa en quina llengua penses.