"How many years have you got?"

Després de veure totes les metodologies, amb la que em sento més identificada és amb el mètode directe. A l’acadèmia on anava a fer classes d’anglès la professora només utilitzava l’anglès per parlar amb nosaltres, i nosaltres només podíem fer servir l’anglès per dirigir-nos a ella. Posava molt d’èmfasi en el vocabulari corrent de la conversa i ens feia fer bastants exercicis de repetició per millorar o aprendre la pronuncia. També fèiem moltes activitats amb l’ús d’objectes reals i mímica. Tot i que també fèiem exercicis de gramàtica, mai ens comparava l’anglès amb el català, i no recordo haver de traduir una frase de l’anglès al català.

Amb les classes de francès que vaig fer durant un estiu l’enfocament era el mateix. I de fet, crec que és la metodologia més eficaç. Doncs bé, quan aprenem una llengua estrangera ho fem per poder comunicar-nos. El mètode directe crec que està enfocat a això i fomenta l’ús real de la llengua, que és el que volem aprendre.

La metodologia que em sembla més inútil és la gramàtica-traducció. Reconec que a vegades està bé comparar les dues llengües, però no per aprendre a comunicar-se en una L2. els exercicis d’aquest tipus de metodologia són avorrits, i crec que si mai m’ensenyessin una llengua estrangera amb aquesta metodologia abandonaria les classes, n’estic segura.

Jo considero que per aprendre una llengua estrangera és fonamental motivar a l’alumne. Cal fer exercicis variats i divertits, que fomentin la interacció amb el grup i que t’ajudin a poder comunicar-te. A més, crec que és bo rebutjar l’ús de la llengua materna, perquè per parlar bé una llengua s’ha de pensar en aquella llengua. Si estem en una classe d’anglès, però sentim a parlar el català, quan vulguem dir una frase en anglès és molt probable que l’estructurem com la faríem en català. Puc explicar-vos un cas. Jo havia fet unes classes d’anglès per a principiants a adults. Recordo que a classe parlàvem molts cops en català. Al final del trimestre, havien de fer algunes preguntes. Al primer alumne li va tocar demanar a un altre quants anys tenia. Ell sabia de sobres que en anglès es diu “how old are you?”, però com que fins feia poc havien estat parlant en català de com els hi havia anat el cap de setmana, automàticament va dir “How many years have you got?”. L’alumne va estructurar la frase tal i com ho fa en català, tot i que sabia perfectament com dir la frase en anglès.

Potser el meu exemple és un cas aïllat, no ho sé, però reconec que a mi també em passa a vegades. Quan he de parlar en anglès, al principi faig una traducció del que dic en català, ara bé, a mesura que vaig parlant llavors acabo pensant en anglès i les frases ja no són simples traduccions del català. És per això que crec que la metodologia de gramàtica traducció és la més inútil, perquè no fomenta la comunicació real.